Estereotips

La meva última entrada la dedicaré a un vídeo que trobo molt interessant ja que es posen de manifest els estereotips sobre les persones sense sostre i com, moltes vegades, aquests pensaments són erronis. Les frases sobre les quals faré una reflexió, són les següents:

"Creo que alguien llega a ser pobre cuando no estudia, no trabaja o cuando es ludopata o alcohólico."
Necessàriament no tenen perquè ser aquestes causes. S’acaba vivint al carrer per diferents raons, com ara problemes familiars, de salut mental i d’alcoholisme, però també per motius de caràcter estructural, com poques possibilitats per accedir a un habitatge digne o unes polítiques socials febles. Perdre la feina i la parella també són factors importants i moltes vegades és la suma de tots aquests problemes i la incapacitat personal per gestionar-los els que acaben abocant una persona al carrer.
Per tant, podem dir que hi ha molts factors pels quals una persona pot acabar visquen al carrer. El fet de trobar-se en aquesta situació no seria només a causa de no treballar o estudiar, o per tenir uns certs "vicis". L'alcohol si que podria ser una causa però moltes vegades la trobem més aviat com a conseqüència de viure el carrer.
Jo crec que les persones sense sostre tenen la sensació de que ells ja no són ells. Creuen que han perdut la seva identitat i que formen part del mobiliari de la ciutat. Moltes vegades quan vaig pel carrer veig els seus rostres tristos, desesperançats,... i jo crec que el que volen és passar els dies sense adonar-se'n, sense ser-ne conscients i per això tenen l'alcohol com un recurs per a aconseguir-ho. El que hauríem de fer és ajudar-los a que volguessin recuperar les ganes de viure i a partir d'aquí, treballar poc a poc per aconseguir treure'ls del carrer.

"Sé de mucha gente que vive en la calle que tiene una familia que le daría un techo."
Com he dit abans, un motiu pel qual s'acaba vivint al carrer, és pel trancament dels vincles familiars. Jo no crec que molta gent que viu al carrer tingui una família que li ofereixi un sostre perquè si fos així, la persona es trobaria molt més recolzada i potser no acabaria en aquesta situació. Potser si que en algun cas s'esdevé, però la persona rebutja aquesta oferta perquè no vol que les persones que estima la vegin en el seu "estat".

"Son gente con la posibilidad de ir a albergues y que ellos renuncian por independencia, por no pedir ayuda a la gente."
Segons la meva experiència de parlar amb una persona que viu al carrer, el senyor Manuel, moltes vegades es rebutja aquesta possibilitat perquè no tots els albergs són del tot segurs, hi ha robatoris i inclús alguna agressió. Per tant, no ho rebutgen només pel fet de la indepenència o per no demanar ajuda a la gent. Moltes vegades prefereixen dormir sols al carrer per evitar conflictes i ser víctimes d'una agressió o robatori.

"Se excluyen a veces ellos mismos porque han conocido el rechazo y no quieren que les hagan mas daño. Entonces se apartan mas."
Jo crec que culpar-los de l'exclusió que pateixen, seria un acte d'hipocresia. La responsabilitat és de la societat ja que mostra un rebuig molt elevat envers aquest col·lectiu i no pren les mesures necessàries per aturar aquesta excusió social, que en moltes ocasions, encara produeix més desesperança en aquestes persones per tal de tirar endavant.

"Hay gente que no lucha lo suficiente para ir avanzando. Hay gente muy cómoda."
Segons el meu punt de vista, no lluitar quan s'està en aquesta situació no és signe de comoditat o debilitat, sinó de desesperança. De no poder afrontar tots els problemes tal com els agradaria ja que és una situació que se'ls hi fa molt gran. Jo crec que per anar avançant, primer de tot, hauriem de fer que es sentissin minimament integrats a la societat i fer-lis veure que la seva existència és important; no només formen part d'un mobiliari urbà. Són persones, i com a tals, tenen drets.

"Creo que en general las personas que viven en la calle, son débiles de carácter."
Jo crec que si tots passéssim per la mateixa situació que ha passat una persona sense sotstre (perdre la feina, perdre la parella, perdre el contacte amb els amics, perdre l'habitatge...), tots seríem de caràcter dèbil. Afrontar aquestes situacions deu ser molt més complicat del que sembla des de fora i no tenim el dret a jutjar si mai hem estat en les mateixes circumstàncies.

"Yo creo que tienen un grado elevado de responsabilidad. Cada uno se elabora su propia destino."
Com he dit anteriorment, acabar al carrer, és un seguit de diferents factors i que no tots depenen de la persona. Potser, en alguns casos, si que han tingut un cert grau de responsabilitat, però jo opino que la majoria han estat víctimes d'una societat que no els ha permès desenvolupar-se d'acord amb les seves necessitats.

"Nosotros, los pobres, somos invisibles. Y por desgracia, cada día que pasa, somos mas. Los prejuicios son las excusas para desentenderse de nosotros, para ignorarnos, para ocultar nuestras vidas, nuestras tragedias, nuestra desesperación. La pobreza no la ha traído la crisis. Cuando éramos en octavo país mas rico del mundo, dos de cada diez personas vivíamos en la pobreza y la exclusión social. La pobreza esta en la estructura del sistema en el que vivimos, por lo tanto, en nuestras manos esta erradicarla. Cambiar el sistema injusto y construir uno mas justo. Actúa, tu también puedes luchar contra la pobreza." (Miquel Fuster) 

Miquel Fuster, gràcies a Fundació Arrels, va aconseguir deixar la beguda i el carrer fa dotze anys, Ara és tot un exemple de superació i dóna la cara pels que no tenen tanta sort com ell.